Vet aquí que una vegada hi havia una nena que, tant si ho volia com si no, havia de treballar a la granja del seu pare.
-UN CONTE SOBRE EL CORATGE, LA PÈRDUA D’INNOCÈNCIA I L’ESPERIT DE SUPERACIÓ-
Era una granja de corbs, i la nena, única filla del criador de corbs, odiava aquells ocellots grossos i negres com el carbó.
La nena, tota dolça i bonica, amb els cabells ben llisos i rossos com la mel, des de ben petita, desitjava anar a escola. Però, el criador de corbs la volia al seu costat totes les hores del dia i de la nit.
De manera que tenia la filla tancada a casa amb pany i forrellat, i sinó tancada a la granja, donant pinso als corbs i netejant-los les gàbies plenes d’engrut de femtes i de plomes infectes i punxants.
“Ja en tinc prou d’aquesta vida de gàbia i tristesa —es va dir la filla del criador de corbs—. Ara mateix me’n vaig a córrer món; a veure si em trec de sobre aquesta angúnia que em manlleva les ganes de viure i de volar.”
I així ho va fer. Quan la nit queia més negra, la nena fugí de casa seva.
Camina que caminaràs, s’endinsà en la immensitat del bosc lúgubre i humit fins a caure d’esgotament. S’adormí arraulida sota un arbre.
De matinada, un cop sec als peus la despertà de sobte. Dreta davant seu, una dona alta i esvelta, tota vestida de color negre, li va començar a parlar. Tenia una veu aspre i penetrant. En sentir-la, la nena es va sobresaltar:
—Què hi fas aquí dormint tota sola? És que no saps dels perills que turmenten aquest bosc?
—Ai, bella senyora, més perills he viscut a casa meva. Fujo del meu pare que em reté tancada a casa de nit i de dia. I jo, que no puc sofrir-ho més, vull marxar a córrer món.
Aleshores, la dona alta i esvelta, que era una bruixa, es va treure de sota la capa negra un raspall del cap i l’hi va donar:
—Pren aquest raspall i pentina els teus cabells daurats com la llum del sol fins que es tornin lletjos i negres com la tenebra. Només així aconseguiràs ser lliure i podràs marxar a córrer món.
La nena li va donar les gràcies. Després, amb els ulls plens de llàgrimes, perquè no es volia enfosquir la cabellera rossa i brillant, es començà a pentinar. Més tard, s’endinsà al bosc, més encara.
Els cabells de la nena començaven a enfosquir-se quan es va trobar una altra dona més bella, més alta i més esvelta que l’anterior. Tenia una veu gruixuda i rogallosa. En sentir-la, la filla del criador de corbs es va espantar:
—Què hi fas aquí caminant tota sola? És que no saps dels perills que turmenten aquest bosc?
—Ai, bella senyora, més perills he viscut a casa meva. Fujo del meu pare que em reté tancada a casa de nit i de dia. I jo que no puc sofrir-ho més, marxo de casa a córrer món.
Aleshores, la dona alta i esvelta, que era una bruixa com la primera, de sota la capa negra es va treure una pinta de pua i la hi va donar:
—Pren aquesta pinta i desembulla els teus cabells fins i sedosos fins que es tornin gruixuts i enravenats com els nervis de les plomes dels corbs. Només així aconseguiràs ser lliure i podràs marxar a córrer món.
La nena plorava fent grans sanglots i, com va poder, li va donar les gràcies. No volia enrigidir la seva flonja cabellera. Però, tot i així, es començà a pentinar. Després, seguí penetrant el bosc, més i mes endins.
Il·lustració de Nicoletta Ceccoli
0
0
0
