-
Títol: Coco
-
Guió: Adrian Molina, Matthew Aldrich
-
Direcció: Lee Unkrich
-
Veus en la versió original: Anthony Gonzalez, Gael Garcia Bernal, Benjamin Bratt, Alanna Ubach
-
Música: Michael Giacchino
-
Producció: Darla K. Anderson
-
Gènere: animació familiar
-
Edat: a partir de 6 anys
-
Temàtica: perseguir un somni, família, tradicions, alzheimer
Coco, la meravellosa pel·lícula de Disney-Pixar, que rendeix homenatge a la tradició mexicana del Día de los Muertos, dóna de sí per enfocar aquesta ressenya des d’una àmplia i variada perspectiva temàtica:
el conflicte entre infant i família per decidir el propi destí, la vida després de la mort, la destrucció de l’ànima a causa d’una ambició desmesurada, etc.
Volem centrar-nos, però, en un aspecte que, sense ser el tema central, travessa el film completament com a subtrama:
ens referim a l’Alzheimer, la malaltia que afecta el personatge de Mama Coco, besàvia del protagonista de la història, el jovenet Miguel.
Per tant, en el vincle dels infants amb els avis i àvies o d’altres parents pròxims malalts d’Alzheimer, així com la relació que hi ha entre els records, les emocions i la música.
Mama Coco és una velleta que ha perdut la memòria i el llenguatge.
És la matriarca de la família Rivera: la mare de l’àvia del Miguel que va ser abandonada pel seu marit per tal de perseguir el somni de convertir-se en un gran músic.
Per això, a casa del Miguel, maleeixen la música, l’han convertida en un tabú i el somni del noi de ser músic, en una prohibició.
Però davant aquest plantejament, l’emoció que travessa la relació del Miguel amb la Mama Coco és la tendresa, i aquesta s’expressa en el film a través de la música.
És la música la que “dóna vida” a la velleta, que en sentir-la reacciona. Li evoca records de la infància que li omplen els ulls d’espurnes de vida i li arrenquen un extraordinari somriure.
Se sap que hi ha infants que no saben com relacionar-se amb els avis que van perdent la memòria.
Un estudi del 2013 assenyala que el 37% dels néts de malalts d’Alzheimer mostren por per la malaltia i un 50% diuen que els hi fa vergonya que els seus amics coneguin la malaltia del seu avi/àvia.
Des d’aquest punt de vista, la pel·lícula de Disney-Pixar aporta una mirada positiva i terapèutica.
Miguel porta la música al sí de la seva família enfrontant-se als seus familiars, però fent-ho els dóna una autèntica lliçó de vida: la música que rebutgen resulta ser el millor estímul per a la Mama Coco que tan estimen i protegeixen.
Perquè, com assenyalen els especialistes, els records que més perduren són els vinculats a una vivència emocionalment intensa, i la música està molt unida a les emocions.
Els infants que vegin la pel·lícula trobaran en el tracte afectuós i normalitzat del Miguel cap a la seva besàvia un model que ajuda a superar la por.
I no només la por dels infants sinó també la por i la incertesa dels adults que sovint és allò que imiten i reflecteixen els menors, que en realitat no saben -perquè ningú no els ensenyat- com relacionar-s’hi.