Art de Christian Schloe

La filla del criador de corbs (II)

La nena plorava fent grans sanglots i, com va poder, li va donar les gràcies. No volia enrigidir la seva flonja cabellera. Però, tot i així, es començà a pentinar. Després, seguí penetrant el bosc, més i mes endins.

Art de Christian Schloe

Els seus cabells negres començaven a estar durs i rígids quan es va trobar una altra dona molt més bella, molt més alta i molt més esvelta que les altres dues. Tenia la
veu forta com un tro. En sentir-la, la filla del criador de corbs es va escruixir de por:

—Què hi fas per aquí amb aquesta ploradissa? És que no saps dels perills que turmenten aquest bosc?

—Ai, bella senyora, més perills he viscut a casa meva. Fujo del meu pare que em reté tancada a casa de nit i de dia. I jo que no puc sofrir-ho més, marxo de casa a córrer món.

Aleshores, la dona alta i esvelta, que també era una bruixa com les altres dues, de sota la capa negra es va treure un desplomador de ferro i l’hi va donar:

—Pren aquest desplomador i llevat les plomes de color negre i blau virolat, que creixen al teu cap. Només així aconseguiràs ser lliure i podràs marxar a córrer món.

La filla del criador de corbs es va tocar els cabells, i, horroritzada, s’adonà que la seva llarga i flonja cabellera daurada s’havia acabat de convertir en un gran plomatge de corb, amb negres, llargues i enravenades plomes acabades en punxa.

Tot d’una va sentir que les plomes se li movien vibrants dalt del cap. En ficar les mans dins el plomatge va notar un estrepitós batec d’ales incessant: centenars de corbs es movien atrapats dins el plomatge damunt del seu cap.

Esvalotats, brandaven les ales violentament; xisclaven i xocaven els uns contra els altres; maldaven per desembullar-se fins que a la fi, van aconseguir escapar i van fugir volant.

Aterrida, la nena va agafar el desplomador i, tal i com li havia dit la tercera bruixa, es va llevar les plomes del cap. Lentament, anaven caient a terra, una a una, i s’escampaven al seu voltant com una catifa tupida i gruixuda, tota de color negre lluent.

Les plomes, però, no eren mortes. Esteses a terra, feien saltirons. Voleiaven suaument d’un costat a l’altra. Tenien vida pròpia. I s’anaven apilonant totes juntes, als peus de la noieta.

En aquell moment, el bosc era un lloc d’allò més silenciós.

Aleshores, la filla del criador de corbs es va deixar endur per un instint del què no en coneixia la procedència: va collir les plomes i les va nuar totes juntes a l’extrem d’una branca prima, que era caiguda a terra, allà mateix. A continuació, se le va col·locar entre les cames i s’hi va asseure al damunt.

I just en aquell precís instant, les plomes rasposes, lligades a l’extrem de la branca, es van enravenar de pur nervi i, vibrants, van enlairar la nena de terra, que va marxar volant, asseguda amb la branca entre les cames, a córrer món.

Vet aquí la història de la noieta que aconseguí fugir de la gàbia del seu pare, el criador de corbs. I vet aquí, també, l’origen de les escombres voladores.

 Ves a saber si és mentida

 Ves a saber si és veritat

Però aquest conte 

ja està explicat!

Art de Christian Schloe
Compartir
Share on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0Email this to someone
Uneix-te al poder de la creativitat i de l'educació emocional
Subscriu-te al blog de Contes de Mantega per estar al dia de tots els nostres posts.

Qui és Sandra Gómez Rey

Sandra Gómez ReySóc docent especialista en el disseny de processos educatius-creatius. La meva missió és ajudar a infants i adults a gaudir de la seva creativitat, a desenvolupar-la i canalitzar-la bo i generant idees que posseeixin valor. Considero que totes les persones som creatives quan no tenim por d'equivocar-nos i ens endinsem en allò que ens agrada ser i fer. Trobant el mitjà per expressar-nos ens vinculem a la vida d'una manera meravellosa, al nostre sentit de la vida.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

BACK