Pronuncio en silenci el seu nom i els seus ulls es posen damunt la meva pell, com un truc de màgia. Rínxols de coure entre els pits, nuats als mugrons, es desfan quan llisca avall. Així que hi arriba somriu, nerviós. Li responc d’exhalació calenta que em perd sense horitzó. Som i no som encara. Com m’agradaria saber el truc; com ser una bona maga. Fotografia de Koto Bolofo
El seu nom em puja al cap. La boirada de seducció m’embriaga, i m’esvaneix. Un blanc del no-res m’embolcalla el cos nu, i translúcid. Els meus perfils es fonen amb els d’ell, i desdibuixem el 2. Li endevino l’ànima clara, i de tan sincera m’aclapara, anhelosa de ser estimada. Però gran és el seu desig com la por. Aleshores tanco els ulls que, ja humits, em fan veure com ell em batega a dins. Ho […]
Pel so que fa un cor en trencar-se es preguntà. Com un esclat? Com una esquinç? Com una soca que s’esberla? Com un silenci d’exhalació llarga, sostinguda i imperceptible? Talment com un morir lent. Trencat, el cor si no plora pot ser sec. Sec no és pas mort. Pot succeir que, en un instant, no se sap quan, altra vegada comenci a bategar. Fotografia de Saul Leiter
Si no és aquí no sé on és. On podria començar a buscar-la? Tant com he patit per ella i se n’ha anat del meu costat. Si és que alguna vegada va ser-hi. Fotografia de Pedro Luís Raota
Quan les paraules defalleixen per dins tota jo m’escruixeixo. El fred m’esgarrapa l’esquena, de baix a dalt i de dalt a baix. Em giro per plantar-li cara però, exhausta, no puc fer-hi res sinó deixar-m’hi abraçar. La gelor em ganiveteja la pell blanca. I caic de genolls als seus peus. Pintura A woman in the sun (1961), d’Edward Hopper
Escolta bé. Escolta bé el que et dic. Jo no era d’aquell món, ni d’aquella creença, ni d’aquell principi. Jo era l’ara d’aquí. Del lloc on les arrels de la meva ànima són pregones fins al centre del tot. Aquí sí, el principi. Fins la meva mort. Fotografia de Enzzo Barrena