El propietari de la teulada vermella, que veig des de la finestra de la meva habitació, és un homenet baixet i petitet, i un bon xic estrany.
-UN CONTE COM UN DESIG DE PAU-
Els dies que està content s’enfila a la teulada i l’omple de dolços i pastissos.
Tot seguit, els nens-ocell, atrets per l’olor de sucre i xocolata, s’hi arriben de seguida, i se’ls mengen tots abans no es desfacin per l’escalfor del sol que llambreja els dies d’estiu.
Però els dies que està trist, el propietari de la teulada vermella la decora amb flors delicades de color blanc setí.
La teulada es veu bonica, llavors, coberta d’una capa de pètals blancs, vivament lluminosos.
Els nens-ocell se’ls enduen amb el bec i els reparteixen, bo i deixant-los als ampits de totes les finestres.
És dit pel veinat que el propietari de la teulada vermella, de jove, havia estat reclutat per anar a fer la guerra. I que, com a molts d’altres, l’havien obligat a deixar casa seva i marxar al front.
Encara avui, tant de temps després, hi ha moments en què l’homenet es recorda d’aquells anys tan llargs plens de les penúries, de quan feia de soldat.
I és aleshores quan l’homenet baixet i petitet, de caràcter estrany, s’enfila a la teulada i la transforma en una esplendorosa bandera blanca d’esperança, pau, justícia i llibertat.
Imatge: Artesania de Laurie Poast
0
0
0
