—Però, una nit, va passar una cosa veritablement extraordinària.
—Avi, de pressa, explica’m què va passar.
—Havia nevat molt al país sense noms. Feia un fred terrible. Només dos vells anaven pel carrer. Caminaven d’esma per la vorera plena de neu, amb pas lent. Capcots, tenien la mirada clavada a terra. Quan, sense esperar-s’ho, els dos ancians van xocar. Els caps dels vells van espetegar l’un contra l’altre. Va ser una topada fortíssima. Un cop tan rude i sec que ambdòs es van desvetllar de sobte. Va ser com si es despertessin d’un somni llarg, trist i profund. Es van mirar als ulls i, tot d’una, es van reconèixer. Eren el Miquel i el Lluís, que havien estat companys de pupitre durant anys a l’escola.
—I després, què va passar? —va insistir la Laura, amb excitació.
—Immediatament, es van fer una abraçada llarguíssima. Eterníssima. I van aprofitar la força de l’abraçada, de l’un contra l’altre, per xiuxiuejar-se a cau d’orella els seus noms: “Ets el Miquel, oi?”, va dir l’un. “Estimat Lluís, quant de temps sense veure’t”, va respondre l’altre. Van restar abraçats molta, molta, molta estona, mentre s’anaven explicant tots els records que a poc a poc els venien a la memòria. Records de moments viscuts quan eren petits. S’ho van anar explicant molt fluixet a l’orella, perquè ningú no pogués descobrir allò il·legal que estaven fent.
—Un reencontre increíble!
—Quan ho van haver recordat tot es van tornar a mirar els ulls. Els tenien plens a vessar de llàgrimes. Els records, ben vius i forts en la memòria, els havien retornat la condició de persones que el tirà els havia arrabassat.
—Quin fàstic de dictador… —va dir la Laura, arrufant el nas.
—Des d’aquell dia, el Miquel i el Lluís no van caminar capcots mai més, sinó que miraven als ulls a totes les persones amb qui es creuaven pel carrer.
—Per què ho feien? —va preguntar la Laura, encuriosida.
—Volien trobar persones conegudes. I, i tant que les hi van trobar! I aleshores, quan les reconeixien, s’hi acostaven sense dubtar-ho i també els hi feien una abraçada llarguíssima. Fortíssima. Eterníssima. I mentre durava l’abraçada aprofitaven per explicar a l’altre, a cau d’orella, qui era, per desvetllar-lo, també, del seu son llarg, trist i profund. Al cap de poc temps, les abraçades es repetien aquí i allà, i ràpidament es van escampar per tot el país sense noms.
—Els vellets i les velletes s’ajudaven a recordar les paraules oblidades?
—Justament, Laura. Feien reunions secretes per a dir en veu alta les paraules prohibides. Tot seguit les anaven apuntant en moltíssimes llibretes. I quan les havien recuperades de l’oblit, les van anar propagant. Algunes d’aquelles paraules eren tan poderoses que van servir per derrotar el dictador cruel i despietat, per sempre.
—Avi Frederic, són les paraules que t’he sentit molts cops?
—Sí, Laura, les recordes?
—Diguem-les junts una altra vegada.
—Unió, força, solidaritat, dignitat, llibertat, desobediència pacífica i drets humans —van pronunciar la Laura i l’avi Frederic, amb una sola veu.
—Són les paraules més valentes i nobles que el meu avi em va ensenyar. Ell també havia viscut en un país on les coses tampoc es podien dir pel seu nom. I volia que jo recordés el significat d’aquestes paraules, que no les oblidés. Volia que les tingués ben vives a la memòria. Per recordar sempre qui sóc i que davant les desventures de la vida no m’havia de sentir mai sol.
Pintura d’Aron Wiesenfeld
0
0
0
