zootropolis-cine-disney-critica-contes-sandra-gomez

Zootròpolis, cinema per a infants, crític amb el masclisme

Títol: Zootròpoliszootropolis-disney-contes-critica-cine
Direcció: Byron Howard, Rich Moore, Jared Bush
Guió: Jared Bush, Phil Johnston
Gènere: Animació, comèdia policíaca infantil
Edat: Tots els públics
Temàtica: crítica al masclisme i racisme, lluita per un somni, autoestima, esperit de superació.
Zootròpolis em sembla una pel·lícula tan vitalista, enèrgica i positiva, i transmet tan bon rotllo, que en veure-la sobrevé el millor dels bons humors.

De fet, la vitalitat i l’energia positiva la hi posa principalment la Judy Hopps, la conilla protagonista i ànima del film.

Recent sortida de l’acadèmia de policia –la primera de la seva promoció, per cert-, la Judy arriba a Zootròpolis disposada a ser policia i fer del món un lloc millor.

Ja a la comissaria, Judy descobreix de seguida que amb l’entusiasme no en tindrà prou per fer realitat el seu somni.

Haurà d’enfrontar-se a un gran malfactor: el masclisme atàvic i els seus còmplices encobridors: prejudicis, estereotips i menyspreus, instal·lats al cos policial i a la societat. Així de cru.

Tot presentat amb gags i esquetxos d’un boníssim humor intel·ligent, i una animació colorista farcida de detalls d’allò més creatius.

És Zootròpolis, una ciutat única i vibrant, on “qualsevol pot ser el que vulgui ser”. Aquest és el lema que hi propaga l’alcalde, el lleó Major Lionheart.

Però, segur que “qualsevol pot ser el que vulgui ser”? Així ho creu la Judy Hopps.

Ella és una femella en un àmbit de mascles, té poca envergadura i el caràcter pacífic propi dels conills. D’entrada ho té tot en contra per esdevenir una policia respectada i valorada en una professió tradicionalment considerada per a mascles fornits i agressius.

Amb aquest plantejament, Zootròpolis retrata un tipus de societat patriarcal i hipòcrita.

Per una banda, s’hi afirma que tothom pot ser allò que vulgui ser, però, per una altra, no la societat no s’articula perquè tots els individus tinguin els mateixos reptes i oportunitats, sense distincions de gènere i classe.

La Judy no encaixa en el prototip ‘mascle fort agressiu’ i ha de demostrar més que cap altre animal que està preparada per a ser una bona poli.

Es tracta d’una feina dura i perillosa no pas feta per a femelles conilletes petites i delicades.

La seva presència xoca en un món de polis, quadrats com armaris, com ho són els óssos, tigres, rinoceronts, elefants, hipopòtams i llops, espècies normalitzades dins del cos policial.

Frases com “a aquesta pobra se la menjaran viva” o el tracte de “conilleta cuqui”, “conilleta beneita” o “petita conilleta” infantilitzen i col·loquen la Judy Hopps en una posició d’inferioritat.

Qualificatius que la menystenen i que bé podrien desanimar-la.

Gràcies a l’alta autoestima i autoconfiança en ella mateixa, la Hopps no es planteja mai rendir-se.

Al contrari, es rebel·la contra les etiquetes que cerquen encasellar-la i inhabilitar-la, i lluita i ho intenta tot, com diu la cançó de Shakira, per esclarir un cas difícil i misteriós.

Així, els creadors de la pel·lícula ofereixen als infants una mirada crítica sobre la posició d’inferioritat a què el masclisme relega el gènere femení (també el masclisme és negatiu per al gènere masculí perquè li exigeix arribar a una forçada posició de superioritat).

Dit això, també trobo a faltar dels creadors de la pel·lícula un posicionament més explícit respecte la qüestió.

És a dir, la conilla no verbalitza cap sentiment crític envers el menysteniment que pateix fruit d’aquestes desiguals relacions de poder.

Si ho hagués fet, el missatge hauria estat més evident i pedagògic per als infant.

Però això potser és demanar massa a la poderosa indústria cinematogràfica nord-americana sovint titllada de masclista?

Arribats a aquest punt, podem dir allò que de mica en mica s’omple la pica. I mentrestant, fer-nos nostre el meravellós lema de la conilla Judy: “No sé quan rendir-me”. Doncs, d’això es tracta. Ben bé d’això.

Compartir
Share on Facebook1Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0Email this to someone
Uneix-te al poder de la creativitat i de l'educació emocional
Subscriu-te al blog de Contes de Mantega per estar al dia de tots els nostres posts.

Qui és Sandra Gómez Rey

Sandra Gómez ReySóc docent especialista en el disseny de processos educatius-creatius. La meva missió és ajudar a infants i adults a gaudir de la seva creativitat, a desenvolupar-la i canalitzar-la bo i generant idees que posseeixin valor. Considero que totes les persones som creatives quan no tenim por d'equivocar-nos i ens endinsem en allò que ens agrada ser i fer. Trobant el mitjà per expressar-nos ens vinculem a la vida d'una manera meravellosa, al nostre sentit de la vida.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

BACK