Hi havia una vegada un nen que, de gran, volia ser bruixa.
-UN CONTE SOBRE LA RELACIÓ ENTRE PASSIÓ I APRENENTATGE-
Quan es mirava al mirall, s’imaginava que en el futur li hauria crescut un nas aguilenc ben corbat cap avall; somiava que tindria una barbeta agudament punxuda i exageradament llargueruda, amb una berruga amb crostes a la punta; desitjava unes orelles grosses i brutes, farcides de llard i pèls, i unes dents tortes i muntades, amb incrustacions d’un verd pútrid.
Cada matí, a l’hora de llevar-se, assajava per ser bruixa.
S’arraulia de genolls a terra, com un escarabat, al costat de la pota del llit, què considerava una mena de bastó màgic. S’hi agafava amb les dues mans i, des d’allà, llançava tota mena de maleficis.
—Caca de vaca i pixum d’ase.
Moc de llimac en pols.
Que els nens de la classe
es converteixin en trols!
—Fill, t’has rentat les dents? —li preguntava la seva mare des del passadís.
—Ara hi vaig —responia sense perdre la concentració en l’assaig.
Però no hi anava. S’agafava més fort a la pota del llit i deia:
—Us invoco, mosques geperudes.
Sabeu que odio el xivarri.
Feu que les nenes del barri
es quedin mudes.
—I les orelles, te les has netejat? —volia saber la mare des de la cuina.
Arrupit a terra com un cuc seguia sense fer-li cas.
—Larves, llagostes i sangoneres,
ataqueu la mare de totes les maneres!
—Aixeca’t ara mateix! —va ordenar-li la mare, que acabava d’entrar a l’habitació—. Encara portes posat el pijama? I no t’has rentat les dents. I les orelles tampoc! —va renyar-lo mentre l’empenyia cap el bany.
—No me les rentaré! Les vull dur brutes i pudentes! Fastigoses, com les de les bruixes! —deia, amb ràbia.
I sortia de l’habitació indignat, per l’obligació d’haver d’anar cada dia a l’escola i haver d’estudiar tot de temes avorrits i inútils que de res no li serviran quan de gran sigui una bruixa.
Il·lustració de Sonja Wimmer
0
0
0
