Hi havia un ancià sabater que en lloc de nas tenia una sabata. Una vella bota de cuir marró, suau i llustrós, que li lluïa ben bonica al mig de la cara.
-UN CONTE SOBRE L’AMISTAT I LA COMPANYONIA-
Un nas de bota amb cordons, pel qual respirava, olorava i esternudava, talment com es fa amb un nas típicament normal.
De vegades, quan el vell sabater era al taller arreglant sabates, al nas de bota li agafaven ganes d’anar al seu aire. Se li desenganxava de la cara i marxava a fer un vol fent alegres saltirons.
Durant les passejades, aquell nas belluguet es divertia com es diverteixen els nassos de sabata de tot el món:
– s’enfilava als arbres per mirar dins els nius i veure com surten els pollets de dins dels ous.
– feia forats a terra i hi enterrava tresors.
– anava a pescar arengs al desert.
Després, tornava amb el vell sabater a l’hora del capvespre, brut i rebregat, cobert de fang des del taló fins a la puntera, amb la pell de cuir esgarrinxada i arrossegant per terra els cordons deslligats.
—D’on véns tan ronyós? On has estat?— li preguntava l’ancià artesà mentre el rebia a la porta del taller amb gran alegria.
Content i excitat, el nas feia joioses cabrioles al voltant de les cames del vellet, i esternudava sense parar de l’emoció de tornar-lo a veure.
—Reietó, què bé que hagis tornat just a l’hora del bany!— deia el sabater amb satisfacció, bo i amanyagant-li els cordons enllotats, amb la mà.
Al taller, el nas de sabata de seguida recuperava un aspecte fabulós.
Quan ja era net com una patena, el sabater l’enllustrava amb una fina capa de betum i una bona raspallada. Així la nàpia de l’ancià tornava a estar lluenta i polida, i feia molt de goig. El vell artesà se la posava al bell mig de la cara i anaven a dormir.
Plàcidament s’adormien l’un amb l’altre mentre s’explicaven les coses boniques, diferents i curioses que els havien passat durant el dia. I somiaven amb les aventures de l’endemà i els misteris que al llarg del dia haurien de descobrir.
Fotografia digital d’Enzzo Barrena
0
0
0
