Aquesta història encara no ha passat, però és ben segur que un dia passarà. Perquè hi ha petites revolucions que fan millor la vida de les persones i, per això, tard o d’hora són una realitat.
-UN CONTE SOBRE LA NECESSITAT DE TENDRESA PER VIURE-
Una vegada, a la ciutat de Marcelona, van substituir els vells vagons del metro per uns altres de nous i avantguardistes.
Els nous combois eren d’allò més intel·ligents. Estaven pensats expressament per a la vida moderna. Per això, els seients dels passatgers no eren pas de plàstic, no. Eren balancins de fusta, amb un còmode i molt tou encoixinat.
Durant el viatge, les criatures seien als balancins i s’hi gronxaven amb delit, endavant i endarrere, endavant i endarrere, bo i imaginant que anaven al trot sobre un cavall veloç.
Els treballadors, que sortien esgotats de les fàbriques de matinada, s’hi balancejaven, i hi anaven fent capcinadetes fins a la seva estació.
En època d’exàmens, els noiets i les noietes aprofitaven l’estona al metro per seure als balancins i bressolar els nervis. Després, feien l’examen tranquils i contents, gairebé com si hi tornessin després d’unes vacances.
Els vellets també s’hi gronxejaven en aquests balancins d’última avantguarda. Gaudien del viatge i s’engrescaven a explicar contes a la canalla. Hi havia infants que, fins i tot, se’ls asseien a la falda. I escoltaven les històries amb tanta il·lusió que la feina era dels pares per fer-los baixar del vagó.
També passava sovint que la remor sorda i el soroll metàl·lic dels trens esmorteïen la veu dels vellets, i les històries que explicaven no se sentien amb prou claredat.
Llavors, els passatgers s’anaven aplegant a la vora dels balancins, i, a poc a poc, els vellets quedaven envoltats d’un públic embadalit que escoltava en silenci conte rere conte. A molts, fins i tot, se’ls passava la parada i ni se n’adonaven.
Perquè poques coses fan més felices les persones grans que tornar a sentir la màgia que habita en secret dins del seu cor.
És la màgia que havien conegut de petits quan els explicaven històries fabuloses acotxats al llit o a l’escalf d’una llar de foc. Una màgia que els havia estat regalada i que havien oblidat en un racó del cor, amb el pas del temps.
Quan els passatgers baixaven del metro dels balancins molts havien fet una volta sencera a tota la línia, escoltant contes. Però aquell temps extra de viatge no l’havien pas perdut.
Us puc ben dir que les agulles dels rellotges se’ls hi havien aturat, i l’estona dels contes havia estat un regal. Com el caramel que el pare em treu de darrere l’orella o com el desig que demano quan bufo les espelmes d’aniversari.
Il·lustració de Nidhi Chanani
0
0
0
