Aviat ho publicaran tots els diaris que les descendents de les dones d’aigua de les terres del Baix Montseny han tornat –i sembla que per quedar-s’hi- a la foscor dels gorgs d’aquelles contrades.
Ben bé ja no són les criatures mitològiques de les creences de la Catalunya preromana: dones màgiques amb un cos d’aigua, grans enteses en la cria d’animals i en el conreu de les plantes, que es casaven amb hereus de casa bona amb els quals podien tenir-hi criatures.
En aquestes dones d’aigua batega un cor fort de musculatura metàl·lica i ventricles de fi titani lliscant, que palpita amb la precisió d’un rellotge suís.
És un marcapàs delicat que les manté en vida, però que no els resta ni un bri de tendresa ni sensibilitat. És un cor lliure que les fa senyores del seu destí, que no guarda cap lleialtat que no sigui amb elles mateixes, ni es fa càrrec de cap obligació en contra de la seva voluntat.
Una veïna de Gualba ja n’ha vist una a la riera, prop del Gorg Negre.
Ha declarat que, en trobar-se-la de cara, la dona d’aigua li ha regalat unes llàgrimes de pregona emoció. Tan bon punt van lliscar des dels ulls de la dona d’aigua a les mans de la veïna, les llàgrimes es van convertir en perles de gran valor, talment com passava en les llegendes que s’expliquen des de temps anteriors a l’Edat Mitjana.
0
0
0
