Una vegada, en un carreró estret, llòbrec i brut, en un barri pobre als afores de Marcelona, vivia una noieta que sabia arreglar tota mena de rampoines i trastos vells.
-UN CONTE SOBRE LA VERITABLE AMISTAT-
Demostrava tant enginy amb les seves reparacions prodigioses que la gent abans de llançar res a les escombraries anava a ca la noieta a buscar-hi una solució.
—Marullona!
—Digueu-me!
—Què em repararíeu aquest paraigua? Té goteres —va demanar-li un bon home ja vellet. Tenia la pell de les mans clivellada i aspre, pròpia de qui tota la vida ha treballat durament.
—Oh, i tant!
La noieta obrí el paraigua dins la botigueta i, tot d’una, com per art de màgia, començà a ploure sota la lona vella del paraigua.
—La lona atrotinada d’aquest paraigua no té forats, bon home. El problema no és pas de goteres: em temo que el vostre paraigua està molt deprimit i plora desconsoladament per alguna raó que ni vostè ni jo coneixem.
—Deprimit… —va doldre’s l’home—. I com ho faré jo ara per ajudar el meu estimat paraigua tan infeliç? Només sóc un pobre vell jo. Estic sol al món amb aquest paraigua, i ja són poques les forces que em queden.
—Heu de deixar que es desfogui —va dir la noieta.
—Desfogar-se? —va preguntar sorprès el senyor.
—Tingueu el paraigua obert a casa vostra dia i nit, i aneu-li recollint l’aigua, millor dit, el bassal de llàgrimes que s’anirà fent al seu voltant. Després, de tant en tant, acaricieu-li la lona suaument mentre li doneu les gràcies pel bon servei que us ha brindat tots aquests anys. I quan es trobi millor, traieu-lo a passejar els dies que faci bo: obriu-lo sota l’escalf dels raigs del sol i, també, feu que li toqui l’aire fresc.
L’homenet escoltava la Marullona amb atenció.
—Bon home, tingueu paciència. A poc a poc, el vostre paraigua es refarà. Veureu que en sentir la vostra companyia tornarà a ser el paraigua que vos necessiteu, fort i sa, i amb plenes condicions al vostre servei.
—Tractaré de fer-ho tal com dieu —va respondre el vellet, amb dolcesa. El bon home es mirà de fit a fit la noieta un instant.
Als ulls li brillaven petites lluïssors d’emoció i esperança: posaria tot l’esforç al seu abast perquè el paraigua recobrés l’alegria i les ganes de viure.
Tot seguit, donà les gràcies a la Marullona i sortí de la botigueta posant a resguard el paraigua malaltó sota el seu abric esparracat. El vell s’encaminà cap a casa seva amb pas lent, però decidit.
Darrera el taulell, la Marullona es fregà vivament la punta del nas. El seu olfacte fi i perspicaç li deia que l’atrotinat paraigua es posaria bo aviat. Perquè prou que es veia que l’home i el paraigua bonament es necessitaven l’un a l’altre, forts i units, animadament encarats al destí d’anar-se fent cada dia més i més vellets.
Fotografia de Caras Ionut
0
0
0
