Una vegada hi havia un nen que tenia el cap quadrat.
-UN CONTE SOBRE LA TOLERÀNCIA-
Havia nascut amb el caparró quadrat com un dau, com un cub de Rubik, com un televisor de raigs catòdics, com una capsa quadrada de galetes: pla per dalt i pla pels quatre costats.
Vivia a Puiforniu, a la vall de Siarb, un poble en què feia molt i molt de temps hi havia nascut una cabreta de color rosa fúcsia.
Anys més tard, en un corral, es va trobar una gallina que ponia ous de xocolata i, a dins, hi havia joguines.
I un altre cas extraordinari encara: una nena a qui li havien crescut ales d’abella, i voleiava pels camps recollint nèctar i grans de pol·len, i pol·linitzava ara una flor ara una altra.
Així doncs, a Puiforniu, el cap quadrat de l’Ignasi no va amoïnar pas ningú, i menys encara la seva mare que el trobava d’allò més diferent i original.
Al vespre, l’Ignasi l’ajudava a preparar el sopar amb el cap quadrat en posició de tauleta auxiliar. Prodigiós!
—Mare, s’hi pelen de gust les patates dalt del meu cap? —preguntava l’Ignasi concentrat en no fer bascular el cap.
—I tant, Ignasi! No hi ha tauleta més ben anivellada que la clepsa del teu cap quadrat —responia la mare contenta del fill tan col·laborador que li havia tocat.
L’Ignasi va créixer i es va convertir en un noiet noble i generós, a qui no li agradaven gens les discussions.
Li feien venir mal de cap. Llavors, el cap quadrat se li plegava en un triangle, i la part de dalt li quedava tan estreta que les ulleres li queien.
A més, com ja és de suposar, hi ha poc espai per a les idees dins d’un cap triangular. Així és que li quedaven totes mal posades, unes sobre les altres, amuntegades les idees com sardines dins d’una llauna, i no podia pensar amb claredat, quan tenia el cap triangular.
Però el pitjor de tot eren els cabells. Replegats al vèrtex superior del cap triangular, se li formava un plomall horripilant de pèls gruixuts, durs i enravenats com la cua d’un gall.
“Tenir el cap quadrat és fantàstic; tenir-lo fet un triangle és una veritable llauna”, pensava mentre es mirava al mirall. L’efecte del cap triangular li durava tres dies. Després tornava a ser normal: un cap amb forma de cub ben bufó i completament quadrat.
Vet aquí perquè l’Ignasi del Capquadrat detestava les discussions.
Fins que un dia, en va presenciar una que li va canviar la vida.
Un dia, a l’escola, l’Ignasi va veure dos nens que s’estomacaven de valent a l’hora del pati. Jugaven a futbol. Anaven al mateix equip, però tots dos volien xutar un penal i marcar el gol de la victòria. S’etzibaven cops de puny als nassos i plantofades als morros, i haurien acabat abonyegats com la carrosseria d’un cotxe sota una pedregada sinó hagués estat per l’Ignasi del Capquadrat, que s’interposà entre els dos nens i els va separar.
Amb veu acoquinada de diplomàtic aprenent, va demanar-los una interrupció voluntària de les hostilitats. Els dos nens es van mirar un instant. No havien entès un borrall què volia dir aquella frase. I es van seguir ventant clatellots a discreció. Claix! Claix! Claix!
—Voleu parar? —va vociferar l’Ignasi, a tot pulmó.
Aleshores, els dos nens van deixar d’engaltar-se-les i l’Ignasi va dir que havia arribat l’hora de caminar cap a la reconciliació. Ell els ajudaria a fer les paus i a tornar a ser amics.
—Responeu amb el cap fred: quin dels dos és el millor xutant penals? —els va preguntar—. Penseu-hi i poseu-vos d’acord. Després, el millor que faci el xut —els va proposar posant-hi seny i pau.
Els dos nanos, una mica cansats de clavar-se mastegots, es van mirar. L’un va recordar que l’altre era molt bon xutador i no havia fallat mai un penal; l’altre, el bon xutador, va pensar que el seu amic mereixia intentar-ho tot i que no marcaria segur perquè jugava a futbol sense ulleres. Els seus pares li ho havien prohibit. En un sol trimestre n’havia trinxat dues d’ulleres i, clar, s’hi guipava menys que un talp amb cataractes.
—Que el xuti ell —va dir el nen que marcava sempre—. A l’hora del pati tampoc no és que ens juguem la champions. Així que, ben pensat, tothom té dret a xutar.
—Sense ulleres no m’hi veig tres dalt d’un burro. Prefereixo que el xuti ell —va respondre l’altre.
I llavors va passar que gairebé tornaven a discutir, ara perquè cap dels dos volia xutar el penal. Ve-t’ho aquí!
Però l’Ignasi va reaccionar de pressa. Es va treure una moneda de la butxaca. La va llançar a l’aire, i la moneda va caure dalt de l’altiplà portentós del seu cap quadrat.
—Cara o creu? —els va preguntar.
—Cara —va triar l’un.
—Creu —va dir l’altre.
L’Ignasi es va ajupir perquè tothom pogués descobrir de quin cantó havia caigut la moneda. Mai no hi havia hagut tanta expectació al pati.
A continuació, el nen sense ulleres va xutar el penal i, ves per on, va resultar un golàs al·lucinant. Gràcies a la seva mirada desviada sobre la porteria, el noiet veia doble i desenfocat, i enmig de la confusió va fer, just abans de xutar, un darrer joc de cames, impossible i prodigiós, que va enganyar el porter que es va acabar llançant cap al costat contrari. Tots els nens i nenes van cridar celebrant aquell gol extraordinari, i els dos amics es van abraçar.
L’Ignasi del Capquadrat va sentir una emoció tan gegantina que, per un moment, li va semblar que el cap se li tornava un trapezi. Però no, era el cor que li havia fet gran bot dins del pit, i ara li bategava al galop. Acabava de descobrir què volia ser de gran, per quina passió treballaria incansable.
L’Ignasi del Capquadrat seria pacificador professional. Ajudaria la gent del món a fer les paus, perquè detestava les discussions.
Quan va ser tot un xicotot se’n va anar molt lluny a estudiar durant molts anys. I vet aquí que va aconseguir el seu somni.
Avui és un mediador en conflictes de guerra admirat a tot el món. Viu en països que tenen molts problemes per culpa de les guerres, envoltat de tota mena de perills. Fa una feina molt difícil, però és la que li agrada.
Sobre el seu cap quadrat s’hi han signat moltíssims tractats de pau; s’hi ha dialogat fins a desgastar les paraules; s’hi han pactat tots els estira i arronsa; i s’hi han encaixat moltes mans en senyal de reconciliació.
No hi ha conflicte al món que per arribar a una solució no vulgui comptar amb la noblesa, la generositat i les ganes d’ajudar de l’Ignasi del Capquadrat.
Ja ho deia la seva mare quan el nen l’ajudava a la cuina, amb el caparró fent-li de tauleta auxiliar:
—Que contenta que estic d’aquest fill tan col·laborador que m’ha tocat.
Fotografia de Michael Vincent Manalo
0
0
0
