La cua d’infants per pujar a l’avionet de fira feia tota la volta al parc d’atraccions.
-UN CONTE SOBRE LA RELACIÓ ENTRE CURIOSITAT, EMOCIÓ I APRENENTATGE-
Corria de boca en boca que l’avionet feia uns viatges extraordinaris i que la canalla en baixava d’allò més engrescada.
En pujar-hi un nen, l’avionet de fira es balancejava endavant i endarrere. Tot d’una, es desenganxava del peu de ferro i, en un girar d’ulls, l’infant es trobava sobrevolant el parc, enfilant-se cel amunt, amunt, i travessant els núvols, blancs i flonjos, que podia tocar amb les mans.
Des de l’aire, el paisatge s’estenia preciós a baix i era com si es tornés un llibre gegant de geografia.
A vista d’ocell, les criatures descobrien on era cada muntanya i el camí que feien els rius fins arribar al mar. Endevinaven les comarques, les zones d’alta pastura, les vinyes i els cultius d’arròs. I observaven, bocabadats, el dibuix que feia el territori a banda i banda dels Pirineus.
“Tant de bo aprendre geografia a l’escola fos tan divertit”, exclamava la canalla, revoltada d’excitació, en baixar de l’avionet.
“La geografia és extraordinària!”, cridaven els infants, amb il·lusió.
Els pares i les mares quedaven sorpresos de l’entusiasme de les criatures i, al voltant mateix de l’avionet, es reunien i n’exploraven la maquinària meravellosa, i en parlaven amb admiració.
Aleshores, els adults, portats per l’entusiasme dels nens, feien volar coloms i inventaven les atraccions més fabuloses per aprendre zoologia i història, matemàtiques i naturals, ortografia i art, tot passant un dia magnífic al parc.
Per exemple, la mare de la Paula va imaginar l’atracció del gran submarí, per visitar els corrents marins i aprendre la vida dels peixos gegants, rars i extravagants, d’escates fluorescents, que viuen al fons dels oceans.
El pare d’en Miquel va suggerir l’invent del diccionari fantàstic, tan gran com per a entrar-hi dins, i saltar sobre les paraules elàstiques, llançar-se amb la tirol·lina de les paraules estranyes com festuc, cossi i galindó, i entrar al laboratori de les paraules noves i descobrir com es gratinen al forn, s’arrebossen a la paella o s’escaldufen a l’olla.
Una altra mare va dibuixar l’atracció del microscopi savi. Deia que serviria per mirar dins dels bitxos que només tenen una cèl·lula i que són diminutíssims. Tan petits que en el cos només hi ha lloc per a una boca minusculíssima, que obren i tanquen sense parar i diuen: bli, bli, bli.
“Per què l’escola és tan avorrida si els nens mirem el món, divertits?”, va preguntar el nen que es deia Miquel al seu pare.
El pare d’en Miquel no va saber explicar-li-ho. Però en comptes d’això, va treure’s una moneda de la butxaca, va introduir-la dins la ranura de l’avionet i en Miquel va pujar-hi una altra vegada.
S’havia fet fosc, però encara hi havia temps per a un altre vol: aquest cop, un viatge a la lluna blanca i rodona, grossa com una berlinesa banyada de xocolata blanca, que de nit il·luminava preciosa Marcelona, la seva gran ciutat.
Pintura d’Aron Wiesenfeld
0
0
0
